Albopàs, festival Alexandre Ballester

Sortir d’aquesta pandèmia, deixar enrere aquesta mal anomenada nova normalitat que ens ha obligat a deixar de banda moltes de les nostres relacions socials, moltes de les expressions més genuïnes dels pobles i gent de les illes, com les festes que celebràvem any darrer any, les reunions familiars que ens unien i ens significaven, com la presència de la cultura en el nostre dia a dia, que formava part, per molts, de la nostra quotidianitat, tot un conjunt de fets i sentiments que configuren el tarannà de la gent que viu a Mallorca i sobretot que se sent de Mallorca.

Està costant molt retornar a les bones costums, tal volta ha de ser així, però és una acció pausada, lenta, que dia a dia ens obliga a sortir del nostre petit món que hem construït per lluitar contra el coronavirus, format, bàsicament, per la feina i la llar, per barreres socials, físiques i mentals, que abans ni teníem ni ens les imaginàvem.
Enguany, fa 10 anys de la mort d’Alexandre Ballester, escriptor, dramaturg, pobler, dinamitzador, amic, padrí jove, indefinible, sempre enyorat, i mai prou recordat, però ara, des de la seva Sa Pobla s’ha posat en marxa un conjunt d'accions, un caramull d’activitats, que retornen, almanco en part, el deute pendent que tenim amb ell, no sols com a poblers, no sols com a illencs, com amants de la llengua catalana, de les paraules que utilitzava i ens ensenyava, sinó com a persones que vàrem tenir el privilegi de compartir moments, molts d’ells únics i inoblidables i que hem de recordar i compartir, per que cada un de nosaltres té aquell instant màgic que va gaudir del geni de n’Alexandre, un moment que si recordam i explicam mai morirà i ens ferà millors a tots.

Aquest cap de setmana al Teatre Principal es reestrena una de les obres més importants de Ballester, «Siau Benvigut», la més coneguda, una obra escrita fa més de cinquanta anys però que aguanta i es totalment vigent, una crítica a una societat individualista, classista i insolidària, on els recursos, en aquest cas l’habitatge, que concentren uns en front d’altres que no hi poden accedir, segur que vos sona aquesta problemàtica dels diaris d’avui. La societat a cops pareix que ha avençat molt poc.
No puc fer un llistat de les activitats que han organitzat aquest gran i extraordinari col·lectiu d’Albopas-Festival Alexandre Ballester, però entrau a les xarxes socials i veureu que no han estat aturats, i que ens ofereixen conèixer l’obra i el personatge que s’amagava, o no, darrera aquelles ulleres fosques.

Ara és l’hora de retornar-nos a trobar als carreres i places que tant estimava Alexandre, que coneixia millor que ningú, ara és l’hora de gaudir i descobrir l’obra d’en Ballester, però sobretot és l’hora de parlar d’ell, de les tertúlies improvisades que és creen després de gaudir del moment màgic que ens fa sentir l’obra, és l’hora de les confessions en veu baixa d’aquell vespre amb Alexandre, de les converses de bar que s’allarguen ben entrat el vespre, quan la fresca ens dona la millor excusa per no cercar refugi entre les parets casolanes, ara és l’hora de retornar a mirar-nos a la cara, al regat curt, al tu a tu, on n’Alexandre, també era un mestre, seguim el sue mestratge i gaudim d’Albopàs.