Verinosa llengua

Ara imaginem per un moment que ens teletransportam al 2019. Biel Company ha arribat a president del PP, tots els partits del Pacte es tornen a presentar a les eleccions, pel Pi repeteix Jaume Font i la llista de Ciutadans l’encapçala un filòleg català. Els sis partits polítics que obtindran a posteriori representació parlamentària han decidit prèviament signar un Pacte per la Llengua mitjançant el qual es comprometien a no airejar el tema lingüístic, ni en un sentit ni en l’altre, durant la campanya electoral.
Però això que, evidentment, ja sabem que no es firmarà el 2019, sense anomenar-ho així ja havia existit a les Illes. Aquí havíem tengut un president del Govern del PP que no es deia Biel Company sinó Biel Cañellas que havia aprovat al Parlament per unanimitat una Llei de Normalització Lingüística el 1986. Evidentment, no existien C’s, MÉS, El Pi i ni tan sols el Partit Popular (que llavors encara es deia AP), però la Llei va sortir endavant. I el tema del català, Cañellas el va tapar dins una capsa de trons que no va deixar que li fugís de les mans.

Se li escapà al seu successor, el president Soler, que començà una batalla sense comprovar en quin sentit bufava el vent, com diu «L’art de la guerra», i l’aire li anava en contra. Després vengué Matas, que no pretenia defensar el català com Soler, sinó tot el contrari; fer creure que el Pacte de Progrés havia instaurat una dictadura lingüística quan, a molts dels qui votàrem els partits del Pacte, ens pareixia que s’havia fet exactament el mateix que en temps del PP. Però això, que a qualque conseller del Pacte li semblà una animalada, era per fer-s’ho mirar si llurs electors opinaven així.

Però deixem passat i futur al marge i tornem al present. Company encara no és president del PP, i la presidència encara podria recaure en Bauzá. El problema resideix en el fet que Bauzá, més encara d’ençà del fitxatge estel·lar d’Aina Aguiló, ha convertit la llengua en el monotema per aconseguir la presidència i s’ha fet amb els sectors, oh casualitat!, on la llengua està més malmesa: Palma, Calvià, Marratxí, Eivissa, els joves... Ha demanat un cara a cara amb Company —hi té poc a perdre i molt a guanyar—, mentre que el seu contrincant, que ha estat prou viu per entendre que ell en aquest debat hi tendria molt a perdre i poc a guanyar, no ha estat prou manyós per veure que en qüestions lingüístiques ell no ha de perdre el temps i la llavor darrere la Fundació Jaume III —tanmateix, no els ho farà millor que en Joserra!— ni ficar-se on no tampoc té gaire a pelar. Recordau-vos-en sinó de quan Bauzá va dir que a Balears no dèiem «got» sinó «tassó» quan els menorquins i eivissencs sempre han usat la primera. És verinosa la llengua, degué pensar llavors Bauzá i ho deu haver pensat ara qualque vegada Company, manllevant el títol d’un llibre de Xavier Pericay... de Ciutadans!

L’altre dia piulava en un tuit que, des de certs partits, alenaren alleujats en saber que Bauzá es presentava i que, si guanyàs el congrés, podrien suplir llurs mancances amb els electors amb la mobilització que suposaria que els conservadors es presentassin amb l’ex-president de cap de llista. Contundent vaig contestar que és una canallada avantposar les misèries de partit a un pobre país que no sé, sincerament, si resistiria dos Bauzàs. Així ho vaig expressar, i no me’n desdic.