Unió Valenciana, d’ahir a ‘hui’

Ningú ha enllestit fins ara una història d’Unió Mallorquina, i devem a Joan B. Culla els recorreguts de quatre dels vuit actors principals de la Catalunya actual, això és, Convergència, Unió, Esquerra i el PP. Tampoc teníem fins ara cap estudi sobre Unió Valenciana. I aquesta, tot i que se semblava com un ou i una castanya, la nit i el dia, a UM, CDC i UDC representaven en els distints territoris, mutatis mutandis, el mateix. Cap de les quatre és avui altra cosa que un record: la més antiga de totes, Unió Democràtica, també va sobreviure a les altres tres però se’n va anar en orris la setmana passada posant punt com si res a vuitanta anys d’existència!

Simón Alegre ha investit temps i esforç a defensar una tesi doctoral a la UNED que, si vos lleu, podeu consultar en xarxa: http://e-spacio.uned.es/fez/eserv/tesisuned:CiencPolSocSalegre/ALEGRE_JAEN_Simon_Tesis.pdf. És el que m’he entretengut a fer jo aquesta setmana, sobretot la part d’introducció i anàlisi diacrònica. I heus-ne aquí el resultat.

D’entrada una gran decepció. Llegia en un llibre de Damià Pons que un temps els resultava inconcebible pensar que un dia hi hauria cap força política que aniria en contra del propi autogovern —després vendria Aliança Popular, amb qui C. March obligà Jeroni Albertí (UM) a pactar-hi en contra de la seva voluntat! Però al País Valencià la cosa era encara pitjor: hi havia un partit autòcton que tirava pedres contra la seva pròpia teulada. Tots sabem que UV es definia com a anticatalanista i blavera, però jo almanco —segurament distret perquè veia que sempre usaven la nostra llengua, els arbres no em deixaven veure el bosc— desconeixia que també era un partit que havia anat contra el valencià, que acusava l’AP-PP de dubitatiu per no sumar-se a l’ús de les Normes antifabrianes del Puig, es negà a comprar una edició de luxe del «Tirant lo Blanc» i tensava les cordes de l’anticatalanisme més i més.

Festejava amb l’extrema dreta (el GAV, Valencia 2000…) i blocava qualsevol via d’enteniment amb el PSPV, EUPV i els nacionalistes d’UPV i després el Bloc. Només li quedava el PP, de qui va voler fer sempre de crossa i a qui quasi arribà a superar en vots. Va aconseguir l’objectiu de radicalitzar-lo, va «matar» el cappare González Lizondo a l’estil del que faria anys a venir el PP amb Rita Barberá, però va acabar essent engolit pels populars. De fet, a les eleccions del 1982 havien anat plegats. José Maria Chiquillo, la figura més coneguda de la trajectòria del partit «regionalista» abandonà la formació per acabar engruixint el PP i encara exerceix diputat al Congrés.

L’anàlisi temporal d’Alegre finalitza quan, devers el canvi de segle, UV queda com a extraparlamentària a l’Ajuntament de València, les Corts valencianes i el Congrés espanyol —havia arribat a treure 2 diputats circumscrits a la província de València.

Qualcú pensarà que avui feliçment no queda res de tot allò. El problema és que aquí, a València i, en definitiva, a tots els territoris de l’Estat on el castellà no és llengua pròpia, C’s no ha fet altra cosa que recollir el guant de capítols tan trists de la nostra història com aquest d’avui que es titula Unió Valenciana; allò que fent meves les paraules de Salvador Cardús es podria considerar «el pitjor dels PP possibles».