Triar entre el dolent o el pitjor

Després de la voladura incontrolada del PSOE, del suïcidi en directe de les darreres setmanes, de l’esperpent de les seves executives, ara els ha tocat triar entre el dolent o el pitjor, qualsevol solució pareix dolenta pels socialistes espanyols.

Tampoc ajuda l’aritmètica parlamentària. La situació numèrica del congrés dels diputats, ni cal parlar del senat per que la seva notorietat és nul·la, fa que qualsevol decisió que agafi el PSOE tengui contradiccions i grans forats negres. La veritat és que va aguantar numantinament les envestides dels podemitas i el famós sorpaso no és va dur a terme, uns podemitas que tenien la sort d’ésser immaculats en el fet d’exercir responsabilitats de govern i que tenien al seu costat la premsa pogre espanyola, que ha abandonat definitavament al PSOE de Pedro Sánchez, aquest havia perdut els seus darrers cartutxos en les eleccions basques i gallegues, on els resultats varen ser horrorosos i tenia més enemics a casa que a fora.

Triar entre les terceres eleccions i l’abstenció és pel socialisme espanyol, triar entre la merda o la porqueria. Unes terceres eleccions amb un partit dividit, sense opcions de formar govern per les línees vermelles dels barons, per les jugades brutes de Pablo Iglesias i companyia que volen la desaparició del PSOE, sense líder, sense discurs, sense oferta, era anar ha batre un altre rècord negatiu en la història recent del partit pel que fa als nombre de diputats. Abstenció, me recorda un poc al futbol i com la gent del Barça o del Madrid estan més contents quant el rival perd que quan guanyen els seus. Com un socialista pot deixar governar el PP de la corrupció, dels retalls socials, de la banca, de la llei educativa, etc, etc?. A més ara Podemos si que jugarà la carta de ser la única alternativa al PP. Han pensat que l’abstenció és l’opció menys dolenta, el temps ho dirà.

I aquí, a les illes, la nostra presidenta Armengol, com una Joana d’Arc del Raiguer mallorquí, lluita per un rei ja desaparegut i perdut, el seu estimat Pedro no hi és ni se l’espera. Limitada pels seus resultats electorals ha jugat la carta de la dignitat, de mantenir el No és No, tal volta per tenir contents als podemitas i pesemeros. Mala idea, als primers mai els podrà acontentar, ells tenen la veritat absoluta i no és poden embrutar amb la vella política que encarna el PSOE. Els segons ja poden pegar coses al davantal que no romperan un Govern que ha estat mel i sucre per ells.

Esperem que el pròxim govern de Rajoy, amb la seva gran debilitat, no sigui negatiu amb el govern Armengol per la seva defensa al no, a més, la nostra presidenta estarà més tota sola que mai, ja que el seu poc pes dins el seu partit encara serà, a partir d’ara menor.

Temps al temps, veurem com van les coses en una legislatura que serà de tot menys avorrida.