Sols tenc silenci

Escarrufat encara amb les imatges que ens han envoltat tota la setmana del Llevant mallorquí i impressionat per les mostres de solidaritat de tota una illa cap els seus veïns i veïnes.

Moltes coses ens han passat pel cap des de que pels nous mitjans de comunicació, les xarxes socials, vàrem tenir les primeres notícies del que passava a Sant Llorenç i Artà, principalment, primer la incredulitat del que veiem era aquí, la nostra illa que pareix que ha d’estar aliena a aquestes tragèdies, després copsat per cada nova que ens arribava, no sols dels desastres materials sinó dels que són realment greus i irreemplaçables, les víctimes de l’avinguda.

No puc expressar com em sent davant les històries de les pèrdues humanes, no ho puc acabar de processar, d’assumir, sols em queda restar en silenci, un minut, dos, no se, estar en silenci davant la injustícia de que de cop, en un moment, tot canviï, sense avisar, sense temps per preparar-te , per acomiadar-te. Restar en silenci per intentar transmetrà als familiars i amics que no estan sols, que part del seu dolor, tal volta una part molt petita, també la sent el meu cor i que no estan tot sols en aquest dol.

Una immensa emoció me va recorre tot el cos quan baixàvem la carretera que va cap Sant Llorenç, carregat d’eines, aquestes no eren feien feixugues, en canvi veure la solidaritat de tanta i tanta gent, veure les cares i les mans ben brutes de fang de tants de joves illencs si que em va carregar d’emocions. Els silencis, les paraules de suport, les mirades d’agraïment, em fan avui encara enterbolir la vista.

Ara, prest, tal volta vendrà la ressaca dels sentiments i les accions, del que s’ha de fer, s’havia de fer o s’hagués pogut fer. De si el que hi va anar en americana o amb sabates d’aigua, del que va arribar primer o segon. Està clar que hem de demanar el per què de les coses, que hem d’aprendre del que ens ha passat, que hem de millorar en el futur, però començar a cercar culpables no és la solució.

Ja fa temps que escrivia que desgraciadament tendrem més sequeres i més inundacions, que vivim a un clima mediterrani i que la nostra geografia insular potencia certs trets d’aquest clima. Tenim la xarxa hídrica que tenim, avui en dia està més que cartografiada i prou estudiada, davant això podem demanar una pacte de l’aigua a tots els agents socials i polítics d’aquesta comunitat.

Aquest pacte ha de tractar l’aigua en el seu conjunt, des de establir que tots els illencs tenen el mateix dret de tenir una aigua de qualitat a les seves cases i a un preu, més o manco, paregut, al problema de la depuració. Si la depuradora de Can Picafort fa aigua, és a dir tira merda a la mar, és tota la badia d’Alcúdia la que rep, no és un problema municipal , ho hem d’enfocar com un problema insular.

Cada legislatura uns tiren pedres damunt els altres si els torrents estan ben conservats o no, si estan nets o no. El que s’ha de fer és assumir que tenim tant de kilòmetres de torrents i aquest necessiten tant de diners pel seu bon manteniment i destinar-lo cada any, no podem regatejar en això, ens hi va massa. No podem estar pendents del color polític que governa, necessitam un pacte global de l’aigua.

Ara sols puc oferir el meu silenci a les víctimes de la torrentada, un silenci sentit i sincer, però crec que més prest que tard tots hem de reclamar un gran pacte per la gestió de l’aigua.