Es catalanistes de Balears, comandats des de sa OCB.cat, a més d’ignorar per complet tota sa nostra història posterior a dia 31 de desembre de 1229, també fan lo mateix amb sos més de dos mil anys que van des de sa transcendental conquista de Roma fins ara, ja que segons sa seva doctrina sa població mallorquina va ser exterminada, sense quedar res de s’herència anterior, sobre tot, de sa romana. Però certament ès que a s’hora de relatar sa nostra història (i, en general, qualsevol altra) no ès admissible mantenir que s’arribada de cada nou conquistador va suposar sa desaparició de sa cultura indígena des moment. Tot lo contrari, després de sa conquista aragonesa se va continuar produint sa mateixa gradual aculturació des substrat indígena baleàric que se mantenia des de s’època talaiòtica i que ja havia begut de ses aportacions de tots es conquistadors i dominadors de ses Balears: púnics, romans, vàndals, bizantins i sarraïns. Es pocs pobladors catalans, rossellonesos i occitans que arribaren després de sa conquista d’en Jaume I se trobaren que sa majoritària població mallorquina mantenia bona part de s’herència romana que havia perviscut a sa dominació islamita, com eren sa llengo mossàrab evolucionada des llatí des de feia més de mil anys i es model de casa popular romano-mallorquina, que avui en dia encara tenim.
Ets escassos colons catalans, rossellonesos i occitans dugueren es seu model de casa gòtica des des continent, però sa trobaren amb sa gran majoria de sa població mallorquina que seguia construint ses seves cases segons es model romà des de feia més de mil anys i que així ho va continuar fent. Aquests mallorquins eren es que reberen i cooperaren amb sos conquistadors cristians, com varen ser en Benhabet i n’Ali de la Palomera. D’en Benhabet, senyor de Pollença, ses cròniques musulmanes conten que se va dedicar a convèncer es seus seguidors d’apostatar de l’Islam, i retornar així a sa fe des seus antepassats, ademés d’ajudar en Jaume I per poder derrotar es valí almohade de sa capital, n’Abu Yahia, vist amb molts mals ulls pes mallorquins, degut a seva política duita a terme contra ells de desposseir-los de terres i d’immobles.
Segons se desprèn de ses cròniques cristianes en Benhabet devia xerrar una llengo romanç ja que no li feia falta cap traductor (“trujanman”) per entendre-se amb sos aragonesos: “puis dix-nos lo sarraí (en Benhabet) que enviàssem cavallers a un bon lloc que era prop de la host una llegua”; a diferencia de quan es comte Nunyo Sanç se va entrevistar amb so valí almohade Abu Yahia, que sí necessitava un traductor de sa llengo des sarraïns (“algarvia”): “enviam-hi don Nuno ab deu cavallers seus, e un jueu de Saragossa qui sabia algarvia per trujanman, e havia nom don Bahiel”. Ses cròniques cristianes detallen com a s’entrevista que tengué lloc a s’illot de Panteleu entre n’Alí de la Palomera i en Jaume I, on es sarraí li va donar informació sobre s’estat de sa capital i des preparatius de sa defensa, ho feren xerrant una llengo romanç (“son llatí”): “Alí fo eixit de la mar, venc davant lo rei, e agenollà’s a ell e saluda-lo en son llatí”.
Durant ets anys posteriors a sa postconquista sa llengo mossàrab mallorquina se va fusionar amb sa llengo d’oc (que se xerrava des de Provença fins a Tarragona) des pobladors catalans, rossellonesos i occitans. D’aquesta llengo mossàrab mallorquina han quedat moltes de mostres que s’han conservat a sa nostra toponímia, degut a s’existència d’un número majoritari i molt important de mallorquins que la parlaven. Així va ser com se va mantenir “Muro”, “Porto” i “Campos” en lloc de ses formes evolucionades continentals de “Mur”, “Port” o “Camps”. (En canvi “Llorito” se va catalanisar a “Lloret” a principi des segle XX). Com també es mossàrabs mallorquins varen fer que se mantenguessin certes peculiaritats fonètiques a mots com “Auriolet”, “Gaudent”, “Colombar,” “Porto Petro”, “Pina” o “Calobra”, en front de ses previsibles formes evolucionades continentals de “Oriolet”, “Galdent”, “Colomar”, “Port Pere”, “Pinya” o “Colobra”. També en es denominat “Vocabulista in arabico”, que ets experts situen a mitjan segle XIII en es monesteri de Miramar, hi quedaren recollits mots de sa llengo romanç des mossàrabs com rayina, qunilya, baryalla, ballina, tassalla, sintala, tarbaya, atrbasayra, buruk, furka, furnayr, qalabayra, sabbat, sannay; que se corresponen an es mots actuals de reïna, conii, barcella, balena, tasseta, centella, treballar, travesser, bruc, forca, forner, calavera, sabata, senalla.
Va ser precisament es mossàrab mallorquí lo que va fer que sa llengo d’oc imposada pes colons i per s’administració aragonesa s’anàs diferenciant progressivament de sa des continent, tal como ho manté n’Antoni Badia. Es lingüista català, encara que no mos xerra des mossàrab, ho fa d’uns “trets d’un ignot substrat” que “formarien, a parer meu, la manera d’ésser dels parlars baleàrics”; de sa mateixa manera que ho argumenta per sa llengo valenciana, encara que en aquesta ocasió se tracta de “trets de llengua de provinença ibèrica” que varen enllaçar “amb el català que arriba a València al segle XIII” per convertir-se en occidental fent “cas omís de les modalitats de la llengua dels repobladors que hi arriben”.
Aquesta distinta realitat i progrés entre es romanç continental i es romanç insular els va posar en evidència en Ramon Llull a ses seves obres, on escrivia “aucell”, “redona” i “enganar” en lloc de ses formes evolucionades continentals de “ocell”, “rodona” i “enganyar”. Moltes de ses formes lul·lianes encara són ben vives a s’actual llengo de Mallorca, diferint molt de s’imposat estàndar barceloní, i que en Badia no va dubtar en denominar “mallorquinismes”: “tots els trets lul·lians que avui són mallorquinismes provats”. D’aquesta gran multitud de “mallorquinismes” en Badia detallava aquests que avui en dia encara són vius en mallorquí: coa, bístia, deïm, gordar, renuncii, trob, ceros, nostro, servici, escorxa, apparayat, jonoyls, disposts...; i que difereixen de ses actuals formes imposades barcelonines: cua, bèstia, diem, guardar, renuncio, trobo, cérvols, nostre, servei, escorça, aparellat, genolls, disposats...
Però mos hem de demanar ¿com ès possible que “el forjador de la llengua catalana literària”, en Llull, empràs un número tan gran de “mallorquinismes”? Afirmar això no té cap sentit. Lo certament documentat ès que se tracta de dialectes distints de sa llengo d’oc que a partir des segle XIV agafaren es nom des seu territori: llengo mallorquina, llengo catalana i llengo valenciana. I així se va mantenir fins a principi de segle XX. De fet, a l’any 1926 es govern espanyol va crear noves places a sa “Real Academia Española” per ses llengos distintes a sa castellana: “dos para el idioma catalán, uno para el valenciano, uno para el mallorquín”.
¿Com pot ser que després de sis segles d’existència de una llengo mallorquina amb gramàtica (1835, “Gramática de la lengua mallorquina” d’en Joan J. Amengual”), ortografia (1812, “Nueva ortografía de la lengua mallorquina” de n’Antoni M. Servera) i diccionari (1840, “Diccionari Mallorquí-Castellà” d’en Pere A. Figuera) propis, ara sigui una trista i arraconada modalitat de sa llengo catalana? Sa resposta an aquesta pregunta n’ès sa desaparició de s’universitat mallorquina a mitjans des segle XIX i sa conseqüent falta de creació d’una acadèmia de sa llengo mallorquina o baleàrica.
Va ser a principi des segle XIX quan es calamitós rei Ferrà VII va suprimir s’universitat mallorquina per quedar definitivament incorporada a sa de Barcelona l’any 1842. A partir d’aquell moment es baleàrics varen haver de partir cap a Barcelona per estudiar es seus graus de medicina, teologia o dret. Era s’època de sa Renaixença, que clamava per una gran nació catalana amb sos regnes de Mallorca i de València inclosos. D’aquesta manera va començar sa subordinació cultural a Catalunya de sa gran majoria de ses elits culturals baleàriques. Ja no feia cap falta una acadèmia mallorquina; tant s’universitat com s’acadèmia de sa llengo eren catalanes, a diferència de València que mantengué s’universitat i va crear una acadèmia de sa llengo valenciana.
Sa catalanisació va continuar amb so trencament de s’unitat de sa llengo d’oc i sa fagocitació des mallorquí i es valencià (i que després mos diguin que no se pot rompre sa sacrosanta unitat de sa llengo catalana, ¡¡¡si varen ser ells es que romperen sa de sa llengo d’oc!!!). Era precís separar es català de sa llengo occitana, ja que a s’equació llengo=nació feia falta una llengo catalana, sinó es resultat hagués estat es de nació occitana. Només fa poc més d’un segle, l’any 1925, que es romanista suís Werner Meyer-Lübke, casualment membre de s’Institut d’Estudis Catalans, va a passar a considerar es català com una llengo independent a seva obra “Das katalanische”. I poc anys més tard s’enginyer lingüístic Pompeu Fabra, en es manifest catalanista i antioccitanista de 1934 “Desviacions en els conceptes de la llengua y de la Pàtria”, va iniciar es camí per engolir ses llengos mallorquina i valenciana: “La nostra pàtria (...) és el territori on es parla la llengua catalana (…) composta de quatre grans regions: Principat, València, Balears i el Rosselló”.
Després des parèntesi de sa guerra civil i sa dictadura franquista, es catalanistes de sa OCB.cat varen sortir de davall ses pedres per, seguint ses directius d’en Fabra, imposar sa denominació de llengo catalana a s’Estatut de 1983 sense excessives dificultats. I lo que encara es pitjor, a s’usurpació de sa nostra llengo s’hi ha afegit durant aquests darrers quaranta anys s’espoli catalanista de sa nostra cultura i sa nostra història.