Si la temporada turística ja resultava més que complicada, si les expectatives eren més que la realitat, el cop de la quarantena britànica, podem afirmar, que ha finat la temporada turística abans de néixer.
I és que les noticies que venen del Continent, que venen de ponent, no són bones. La marca España no ens ajuda gens ni mica, ans el contrari, els rebots del maleit virus i l’aparent repunt de la infermetat en diverses zones de l’estat ens han jugat una mala passada. Si el meu escepticisme per l’arribada d’ajudes des de Madrid, per ajudar a la nostra desastrosa economia era gran, molt gran, ara resulta que també rebem per la incidència del coronavirus allà i no pas aquí.
Molts son els descreguts de l’estat central i centralista, que experimenten any darrera any, dècada darrera dècada la falta de qualsevol sensibilitat pel fet insular mediterrani. Els números ho afirmen, ja no som al primer vagó de l’economia espanyola, som un poble en moltes diferencies i dificultats socials, que ara s’enfronta, tal volta, al repte més decisiu del segle XXI, que provocarà sofriment i molts de sacrificis.
Davant aquest panorama l’ajuda de l’estat és fa essencial, record com és va destinar doblers i esforços en ajudar a zones que sofriren la desindustrialització, basta veure la ria de Bilbao als anys 90 i veure-la ara. Ara és l’hora de replantejar-se molts de trets del nostre model turístic, però per fer-ho, per tenor cert èxit, necessitam unitat a les illes, un gran pacte social i polític, i sobretot inversions estatals, doblers.
L’espoli fiscal de la nostra terra pareix endèmic, el drenatge milionari ha estat massa gros i ha durat massa temps, ara és l’hora de canviar les tornes , de rebre, en vers de donar, segur que sempre hem esta i serem solidaris però ara cal que ens retornin part de que hem aportat.
Però, som pessimista, molt, pareix que no contam res de res, com si encara fóssim rics i que ens queixam per vici, però l’hivern s’acosta i lo que hem pogut fer aquest estiu no basta ni per començar, tal volta la castanya que se’ns ve a damunt ens fassi despertar d’una vegada i comencem a prendre consciència del que som, i més important, del que volem ser.
El govern britànic no ha dubtat un sols moment en posar-nos al mateix sac a tots, visquis a Saragossa, Logronyo o Palma, la marca espanya ens ha deixa groguis, la falta de ser una comunitat influent provoca que ens hem de menjar totes les malifetes, a més la senyora Armengol, tot i ser del mateix color que a de Madrid, acata les ordes que li venen i no far res per desvincular-se de l’erràtic Pedro Sánchez.
Cal tenir una marca pròpia diferenciada, cal ser presents a Madrid, ens venen dies de tempesta, i remant tots junts, des d’aquí, amb els mitjans necessaris és l’única forma d’arribar a un bon port.