Nous pressuposts de l'estat, noves contes de l'executiu espanyol i nova decepció per les illes Balears, res de nou.
Pareix que vivim en el perpetu dia de la “ Marmota” o com deia Jaume Font sona el clàssic de Julio Iglesias “ la vida sigue igual”, pel que fa als pressuposts estatals, sempre esperant que l'any que ve millorin, sempre esperant arribar a la mitja pel que fa a inversions, desfilant per les terres insulars ministres i alts càrrecs que prometen que aquest cop si, que aquest cop serà diferent, que Madrid, ara sí, no oblidaran les illes Balears, però res de res, sempre igual, i nosaltres, sense reacció ni resposta.
És que no ha estat un any, no ha estat un fet puntual, s'ha repetit un cop darrera un altre, una dècada darrera un altre. Des de l'inici de l'autonomia, des de que el model territorial es va posar en marxa i tenim, passa sempre el mateix, les illes a a coa, les illes oblidades.
Al principi, ingenus els illencs, ho atribuíem al joc polític i ens lamentàvem d'anar sempre descompassats políticament amb el govern central, si aquí teníem PP allà el PSOE, si aquí PSOE allà PP, cal recordar les estridents reclamacions del president Cañellas contra el govern socialista de Madrid, declaracions que avui serien impossibles dins un PP cada cop més allunyat dels interessos illencs i que sols respon a una visió centralista de l'Estat.
Però després varen venir les coincidències polítiques, i tampoc res de res, o era un mal moment, la crisis econòmica, la solidaritat mal entesa,ara toca amb Catalunya, abans amb Andalusia o amb la reindustrialització basca, un llarg etcètera per excusar els col·legues de partit que governaven a Madrid, mentre tant per aquí res de res, o firmaven convenis que després no es materialitzaven, més paper banyat, que sols servia per fer-se la foto i intentar quedar be.
Tanmateix el problema recau en la visió errònia, o en el desconeixement profund, que tenen des del continent de les illes Balears, aquí no fermam els cans amb llonganisses, la insularitat i el turisme provoquen uns costos addicionals molt superior a altres llocs, els salaris són baixos, les infraestructures han de estar sobredimensionades, un llarg etcètera que fan que viure a les illes no siguí, per dir-ho de forma senzilla, fàcil ni barat.
Cal reaccionar, cal passar pàgina,cal deixar d'esperar, el futur depèn d'un bon finançament, no podem seguir esperant, la nostra societat té necessitats que no podrem satisfer, la nostra economia té reptes importants pendents que no podrem afrontar.
Les solucions màgiques no existeixen , no s'arreglen els problemes d'un dia per s'altre, però posar l'altre galta ja no dur enlloc. Hem de ser més reivindicatius, hem d'explicar millor la nostra problemàtica, tenir representació illenca a Madrid, ja que PP i PSOE han demostrar se les dues cares de la mateixa moneda i partits com Podemos o Ciutadans juguen al mateix joc.
Visca Sant Antoni, protector dels animals, que ens guardi dels mals, pressuposts anuals.