Em deixa esglaiat el fet que la majoria d’opinadors patris destaquin per damunt de qualsevol altra consideració el fet que una àmplia majoria dels ministeris del Govern Sánchez estiguin ocupats per dones. Si aquesta fos una societat vertaderament avançada on les dones tenguessin un reconeixement idèntic al dels homes i on s’haguessin incorporat i assumit realment els principis d’igualtat entre gèneres, no s’estaria recalcant constantment aquesta majoria femenina del nou Govern. Però és que, a més, em molesta que d’això se’n faci bandera i discurs polític pel que implica: a veure, la societat que volem és aquella on s’entengui que els nomenaments que fa un primer ministre són fets atenent exclusivament a criteris d’exel.lència i de idonietat objectiva pel càrrec, no en el desig de mostrar una imatge cosmètica i exagerada que escenifiqui la ideologia que entén que el fa quedar més bé. D’això se’n diu populisme.
Un país avançat no repara en les proporcionalitats genitals d’un Govern. Tant se val el que tenguin entre les cames els ministres, allò important és únicament la seva capacitat per dur a terme la seva tasca de la millor manera possible, i si el Sànchez de torn omple de femelles (perdó, dones) el Govern seguint l’esmentat propòsit, perfecte. Si ho fa de mascles (crec que ningú s’ofen), doncs igualment perfecte.
Però és que no acaba la cosa en el tema genital, no. També hem sentit com l’opinió pública i els mitjans valoren l’orientació sexual d’alguns ministres! És a dir, no només es fixen en el que tenen els nous càrrecs ministerials entre les cames, sinó que també fan judicis de valor atenent a com i amb qui ho empren… I això és modernitat? Si fóssim veritablement moderns no mos importaria gens ni mica el gènere de cap ministre, ni la proporció home-dona, ni la tendència sexual ni res que tengui a veure en qüestions vinculades a l’aparell reproductor humà, sinó que simplement donaríem per fet que els que són anomenats ho són en virtut de tenir les millors aptituds polítiques a ulls de qui els anomena. Tot això demostra que encara som a la pubertat en aquestes qüestions, tot i els inqüestionables avanços que afortunadament hem assolit.
Deixant de banda qüestions sexuals, tenim al nou ministre de cultura i esports, el televisiu Màxim Huerta, que fa uns anys acumulava mèrits a Twitter. Literalment va escriure que odia l’esport, que troba que està sobrevalorat i que ell mai el practica. El fet que el nomenin ministre d’esports amb aquesta carta de presentació deixa ben clar com Sànchez valora la idoneïtat objectiva pel càrrec que abans esmentàvem...
Menció a part mereix el tuit on el mateix Huerta diu explícitament “me cago en el puto independentista”. Curiosament aquest ha estat el tuit menys criticat i comentat per l’opinió pública en general, quan en realitat és el més groller i ofensiu de tots . S’imaginen la reacció que hi hagués hagut si el senyor Torra -President de la Generalitat- hagués escrit en el passat qualque cosa com: “me cago en el puto españolista” o ¨me cago en el puto unionista”? Els convid a reflexionar-ho plegats amb el cap. Amb els genitals, per suposat, facin el que vulguin.