Confusió, avalot, terratrèmol, aldarull, rebombori, no se quin adjectiu escau millor a la situació política actual a l’estat espanyol, el que si tenim clar és que la anormalitat s’ha instal·lat a l’escenari polític i no sembla que escampi per ara.
Podem pensar que el fet català, que el pols que ha mantingut la generalitat de Catalunya amb La Moncloa ha fet que l’escenari polític de l’estat s’enrarís i les seves conseqüències les vivim ara, però no crec que siguin aquest el motiu que expliqui la deplorable visió de la política espanyola ara per ara, és el resultat i la constatació de la incapacitat de donar solucions als reptes.
Que si xalets, que si condemnes per corrupció al partit que ens governa, que si mocions de censura, no cal fer un rang de moments decebedors, el que tenim és un seguit de actuacions, o millor dit de situacions que han fet que la separació entre la societat i els polítics, que ja era quilomètrica, ara s’ha de mesurar en anys llum.
Però a aquest resultat, a aquest moment no hem arribat per atzar, per una conjunció dels astres o dels elements, hem arribat per la caparrudesa dels mals polítics hispànics que per treure un magre benefici personal o partidista s’han encarregat dia a dia, amb obsessió mil·limètrica, ha tirar pedres damunt la seva pròpia teulada, da igual deixar la política a nivell d’una soll, da igual desacreditar l’altre en qualsevols excusa, que si tots són iguals manco jo, que si tots son uns lladres menys nosaltres, que això jo no ho feria mai, que si cobren massa, que si ens rompen les vestidures per que gasten 30 euros per anar a dinar i un llarg etcètera que fa que els polítics i la política, cada dia és més mal vista.
A tot això li hem de sumar la falta de lideratge, la falta de polítics en majúscula que tenguin visió de futur, sentit d’estat. Quan parlam de la transició, d’aquell moment que en certes característiques és pot assimilar a l’actual, moltes varen ser les renúncies que feren els dirigents i actors polítics per arribar a consensos, en clarobscurs, en dèficits, però ells varen poder donar solucions i sortides a les demandes socials de la majoria, ells i elles varen poder posar en marxa un nou sistema polític, que sense ser perfecte els va permetre, ens va permetre, avançar.
Ara no, davant un nou moment, davant, tal volta, una nova transició, trobam dirigents polítics que perden el temps i les forces ens discussions si és poden o no comprar una casa a la Sierra, que s’enroquen al govern tot i que la seva inoperància per resoldre problemes és més que evident, que ens fan creure que el M. Rajoy ningú sap qui és, nous dirigents obsessionats pel poder, o líders de l’esquerra tradicional que ja no saben si són líders o són d’esquerres. Mal ho tenim si els canvis els han de patronejar aquets personatges, que no han demostrat res de res.
Des de un racó de la Serra de Tramuntana, al refugi del Puig Tomir i el Puig Gros de Ternelles, les coses de prop és veuen amb més llum, més clares, crec que a les illes encara gaudim de certs líders polítics que volen un futur millor i no ens fan acotar el cap d’empegueïment com els de Madrid. Els canvis polítics i socials són aquí, l’ona del tsunami arribarà, ens agradi o no, cal que ens mantinguem i esperem que les illes no siguin engolides pels remolins centrals i trobi els seu camí.