Catalunya ja s'ha independitzat

Arribem al final de la campanya electoral catalana i la cosa segueix més embolicada que mai. El proper diumenge 27 els habitants de Catalunya votaran en unes eleccions que en realitat no són plebiscitàries però on tothom es comporta com si ho fossin.

La campanya ha estat una de les pitjors que es recorden. Una campanya basada sobretot en la confrontació, l'amenaça i la por. Que si es perdran la condició d'Europeus, que si els bancs fugiran del territori, que si l'èxode de capitals deixarà la terra eixorca... Mals arguments per convèncer a ningú. Vostès s'imaginen unes eleccions autonòmiques a qualsevol altre indret d'Espanya basades en la negació i l'amenaça com a argument per mobilitzar  l'electorat? És mal de fer imaginar-s'ho. Ni una proposta, ni una promesa... Res, només amenaces, amenaces i més amenaces...

Però açò és així perquè el divorci entre Espanya i Catalunya ja és més que evident. Catalunya fa molts anys que s'ha convertit en l'ase dels cops del Partit Popular (i eventualment de PSOE). Tota una estratègia ben dissenyada amb la que es guanyen més vots a la resta de l'Estat dels que es perden a Catalunya. És com quan en una partida d'escacs et deixes menjar una torre a canvi d'aconseguir una millor posició estratègica damunt el tauler.

Açò els catalans ho saben, i ja comencen a estar tips d'aquesta Espanya que els utilitza sempre com a argument negatiu i com a objecte de menypreu. Ho saben el catalans d'arrel (els de faixa i barretina) i ho saben també tots aquells catalans que van venir d'Extremadura i Andalusia, però que ara es senten igualment atacats. Ho saben i ja no tenen por de les amenaces.

Potser els dos grans partits espanyols han errat el plantejament i ja no només entreguen Catalunya per guanyar vots a Espanya, sinó que creen independentistes a un ritme de fabricació molt més alt del que poden crear els propis partits que lideren el procés sobiranista.

No fa falta creure's cegament a Artur Mas, ni ser un radical d'esquerres per estar a favor de l'autodeterminació de Catalunya. L'atac constant crea empatia envers qui és atacat, i ja comencen a sortir independentistes fins i tot a Madrid, Sevilla o Santander.

Catalunya fa estona que es va independitzar emocionalment d'Espanya, cansada de no ser escoltada, de no ser compresa, de no ser tinguda en compte... És allò que passa sempre quan un està fart de sentir el menyspreu constant cap a la seva pròpia persona. Però no ens enganyem, Espanya també es va independitzar de Catalunya fa temps, jo no recordo ni un gest amable en les darreres legislatures, ni una mostra d'amor, ni una mà estesa, ni un intent de comprensió... La campanya en contra de l'Estatut de PP o la falsa promesa de Zapatero de defensar-lo a Madrid són només un petit exemple d'aquesta falta de sensibilitat.

Els resultats de les eleccions de diumenge donaran peu a diferents possibles escenaris. Una immensa majoria sobiranista podria obrir la porta a la declaració unilateral de independència; la majoria "unionista" (improbable) refredaria el procés, i un resultat ajustat deixaria les coses més o menys com estan ara.

El que és evident és que Catalunya i Espanya tenen un problema, i que els problemes (fora d'arreglar-los per la via criminal), s'ha d'arreglar civilitzadament, i açò només dóna peu a un sortida possible: el diàleg.