Passaran més de mil anys

La notícia de la setmana passada va ser el suport dels 5 diputats penabistes per treure endavant les previsions econòmiques de l’Estat d’enguany. De l’ajuda basca, els euskalduns en trauran una morterada de doblers i una reducció de la quota minsa que aquests han de lliurar a l’Estat en virtut del concert econòmic i una sèrie d’avantatges per al seu petit país.

David Abril tot d’una va fer unes declaracions en contra d’aquests darrers perquè és un acord que, certament, perjudica a les Illes. És ver, però errava el tret en apuntar cap als del nord i no envers els castellans. També és cert que poca cosa més podia dir ell. El Pi els havia oferit presentar-se plegats en un pacte a Madrid amb el candidat que proposàs MÉS i en segon lloc una independent que podia ser una professora universitària que es coneix que El Pi ja la tenia ullada. El vell PSM tancat emmordassat amb pany i clau dins una cambra, i els comunistes Abril i Santiago, que tallen el bacallà, dient allò de «no és no» a Jaume Font i Josep Melià. Quan hom parlava de terceres eleccions estatals, MÉS insistia: o tornarem anar amb Podemos o anirem tots sols o no ens presentarem —set n’han entrades i set n’han de sortir. Inversemblantment, consentirien abans desaparèixer que presentar-se amb El Pi!

En aquesta tessitura de pocs i mal avenguts, passaran més de mil anys, que diu el bolero, abans que els illencs plantem un sol diputat a Madrid. Però com recordava en una tertúlia de Canal 4 el conseller de C’s Estanislao Pons, quan l’aconseguim, no arribarem a cinc com els bascos i per tant poca cosa podrem rascar-hi. Però és que resulta que, diabòlicament, no només són els bascos que se’n surten, perquè també els de Coalición Canaria i Nueva Canarias trauran rèdit del seu suport a les previsions econòmiques de l’Estat, i l’any 2017 s’implantarà un TGV en aquell arxipèlag.

A Espanya, hi ha uns partits estrictament castellans que, només per ser-ho, i gràcies a l’extensió radial de televisions i trens de gran velocitat, lluiten pels interessos de la nació castellana. Ells són els nacionalistes (Aznar, Rajoy, Rosa Díez, Susana Díaz, Albert Rivera...) dels quals ningú se’n recorda que ho són —nacionalistes espanyols, com a molt, se’ls arriba a denominar. El poder d’aquests mitjans de vegades s’ho enduu tot, com a les malmeses Balears, on el nacionalisme castellà se’n duu vuit escons d’una tallada i després diputats com el Sr. Fernando Navarro (C’s) es dedica a aprovar trens o carreteres o no sé quin set sous per Castella i Lleó. Però si aquí no som capaços d’agrupar totes les forces nostrades per fer pinya —perdó, Abril, que pinya no anava amb segones— per obtenir un o dos diputats a Madrid està fet de nosaltres.