Tres mocions

El cercle d’Economia convidà Enric Juliana a Palma i vaig anar a veure’l. El correspondent de «La Vanguardia» a Madrid transmeté un parell d’idees molt interessants. La primera, visionària, és que en aquests moments ja hi hauria d’haver hagut una moció de censura a Espanya i, que si no es produïa, era per mor de la dificultat de treure-la endavant atès la difícil conjuntura dels astres que s’ha de produir perquè una moció se’n surti. En segon lloc, perquè la situació de Catalunya ho manté col·lapsat absolutament tot. Això, bàsicament, era el que impedia que es presentàs una moció. En aquesta tessitura, el govern del PP no tendria cap al·licient per resoldre el conflicte català. No l’agreujarà més, òbviament, però mentre pugui contenir-lo, diu Juliana, paradoxalment el PP ostentarà el poder i... qui dia passa, any empeny!

Però la predicció de Juliana va ser encertada. Al cap de poc de la conferència, Podemos, que va per lliure, surt amb el ciri trencat d’una moció embolcallada de misteri —en el moment de lliurar aquest article, encara no se sap si el candidat alternatiu és Iglesias, un socialista o un independent— contra el president Rajoy sense cap mena de consens i que té tantes possibilitats de sortir endavant com la del 1987 d’Hernández Mancha contra Felipe González, que gaudia de majoria absoluta al Parlament.

Les mocions, al Congrés, en efecte, es poden comptar amb els dits d’una mà. La primera l’esmentà Juliana a la conferència. Corria l’any 1980 i un González amb moltes ganes de ser president plantava cara a un govern de l’UCD que havia començat la seva erosió interna. El cap de l’oposició era el candidat alternatiu a la moció de censura constructiva, que és el nom que se li dona. Hom presenta el candidat alternatiu que ocuparà el govern en cas que obtengui més vots que l’altre. També va ser providencial: al cap de dos cursos, González ocuparia la Moncloa.

De l’altra moció, la d’Hernández Mancha com a candidat alternatiu a González, Juliana ni en va fer esment per intranscendent, i ara en vull parlar jo perquè la mamarratxada de Podemos s’assembla més en aquella feta dels populars que a la dels socialistes. Hernández havia derrotat Herrero de Miñón com a substitut de Fraga al front d’AP. Com que no era diputat sinó senador, pogué accedir excepcionalment al Congrés per enfrontar-se al president González, que gaudia d’una majoria absoluta folgada, en una gesta tan absurda com la que proposa ara Podemos. Hernández perdé la votació i el duel contra el vice-president Guerra, perquè només hi donà suport el seu partit i Unió Valenciana. La seva imatge va quedar tan tocada que poc després abandonaria el lideratge del partit. Fraga en tornaria a agafar les regnes, crearia el PP i poc després Aznar, ex-col·laborador d’Herrero, es convertiria en el líder.

De la mateixa manera que al delfí de Fraga el criticaren els caps de tots els altres partits, Pablo Iglesias ha rebut crítiques de tothom perquè només cerca el protagonisme que volgué adquirir el polític extremeny com a cap de l’oposició ara de Rajoy, llavors de González. Fins i tot el PSOE en tres dimensions han criticat l’infantilisme d’uns podèmics que ja no saben com s’ho han de fer per cridar la nostra atenció.