La fossa de Porreres

Vivim un temps on la immediatesa de la notícia té més importància que la pròpia notícia, que el sortir el primer té més importància que fer-ho bé, que les xarxes socials marquen tendències i cremen idees i personatges amb una rapidesa de vertigen.

Vivim un temps on la imatge val més que mil, que un milió de paraules, que és valora més quants de “likes” tens, o quans de amics virtuals sumes, que la feina feta, que estar cada dia a peu de carrer.

No tot és negatiu en aquest món virtual que ens ha tocat viure. La informació flueix constantment, la multitud de formes de comunicació han fet que la pluralitat tengui espais que abans no tenia, que certes veus és puguin sentir, sinó queden esclafats per l’allau d’informació que sens aboca constantment.

Però a cops els silencis transmeten més que cent publicacions, que mil paraules.

Aquets dies una de les notícies destacades en xarxes i mitjans de comunicació ha estat l’obertura de la fossa de Porreres, no puc entendre com algú és pot oposar a aquest acte de justícia en front dels familiars de les víctimes de una guerra fratricida. No puc entendre com algú pugui negar a filles, fills, nets, netes o familiars de sabre on són els seus essers estimats, de sabre on anar a plorar la persona enyorada. No puc entendre que una democràcia no doni tot el seu recolzament a associacions o a ciutadans que sols demanen conèixer on estan els seus, no és demanen persecucions, ni és demanen passar contes, sols conèixer, sabre, per passar pàgina.

He tengut la immensa sort de coincidir, de compartir moments i xerrades, amb la batllessa de Porreres Xisca Mora, i només me cal dir que ha estat tot un exemple a seguir amb aquest tema de la fossa del seu poble, un exemple de serietat, de constància, de estar on pertoca, de comunicació, de silenci.

No he anat a la zona de treball, però el que m’ha transmès les fotografies, les xarxes socials, les noticies que he seguit aquets dies, és de silenci, d’un silenci respectuós, d’un silenci seriós, d’un silenci de feina, d’un silenci antic i molt llarg, massa llarg.

Un silenci que ha sabut comunicar la batllessa Xisca Mora, parlant quant era hora, donant veu als professionals, als familiars, al veïns, a tot Mallorca que té un deute amb la gent que va sofrir les injustícies de la guerra.

L’obertura de la fossa de Porreres no hauria de ser notícia, no al 2016, no com a singularitat, hauria de ser un fet superat, no sols aquí, sinó a tot l’Estat. Que l’exemple de la batllessa Xisca Mora s’escampi per tot arreu i que prest totes les fosses comuns formin, de veritat, part del passat.