Estat i gestió política en entredit

No hi ha bé que per mal no vengui. S’insòlit impasse de tots aquests mesos de Govern en funcions ha produït tal allau d’articles, editorials, anàlisis i debats a TV i ràdio que, si reparam i llevam tota sa paia de especulacions, desbarats i electoralismes practicat per tots ets actors polítics, deixa en l’aire més d’una reflexió interessant.

Personalment, abans d’acabar avorrit per tanta xerrameca, no feia cas a cap polític ni altres tertulians convidats a títol de opinants de tercera. Ets únics interessants en aquesta odissea a un barco fora timó han estat ets economistes i politòlegs de contrastada solvència i fama, es que sovint s’ajudaven de pissarres per fer més didàctiques ses seves raons i sense mostrar cap tendència partidista.

He emprat es simbolisme des barco fora timó perquè en termes nàutics se diu de sa nau que va fora govern, a sa deriva. I per introduir es tema que vull comentar: ¿Que passa quan un país segueix endavant sense es concurs actiu des polítics? ¿I quan se li dóna es mando a un capità temerari i inexpert?.

A part de ses coses dolentes inherents a no poder prendre decisions essencials com és fixar es pressupostos generals, no poder fer res contra s’ocasió aprofitada donat a s’incertesa contra ets oportunismes secessionistes, no poder complir amb es deures adquirits amb s’UE, etc, etc, un d’aquests prestigiosos analistes llevava ferro a s’assumpte afirmant que quan es polítics no poden fer gaire cosa, ets assumptes d’Estat els sostenen un cos d’administratius bastant competent. I això s’ha vist i comprovat, després de casi un any de poca presència executiva en es qual, es balanç, no només no ha estat catastròfic, sinó que hem millorat sensiblement es números generals. Ha davallat s’atur, mos hem pogut salvar (de moment) d’una greu sanció econòmica per part de s’UE, s’índex de sa Borsa (IBEX) ha crescut sensiblement, hem millorat sa nostra Prima de risc passant per damunt d’Itàlia, no s’ha donat cap tipo d’anarquia, etc. No s’ha romput res que no estigués ja malferit.

Òbviament, tenim una administració sobre-dimensionada, com tenim massa polítics. Sa comparació típica es sa que se sol fer amb Alemanya, que caigui millor o més malament segueix essent sa locomotora d’Europa. Sa seva estructuració formal és assimilable a sa nostra estructuració autonòmica: és federal, composta per diversos “landers”. En termes relatius, sa tropa de funcionaris és 8 vegades menor a s’espanyola.

Si per empenyer un carro basten quatre persones perquè essent més ferien nosa, aquí pagam a vint individus per fer sa mateixa feina. Altre Estat federal, USA (i hem de tenir en compte que només s’Estat de Texas té una superfície major que tota Espanya), té molts menos cotxos oficials que noltros. Sobra gent a s’estructura funcionarial (polítics inclosos), lo que mos condemna a unes despeses tan inassumibles com innecessàries. I encara n’hi ha que han aprofitat per treure banderes republicanes per carregar contra sa monarquia, ¡quan es nostro Cap d’Estat és es més auster de tot Occident!.

En definitiva, és vist i comprovat que durant aquest any no ha passat cap catàstrofe en ser privat es poder executiu de moltes de ses seves atribucions i marge de decisions.

Un altre extrem catastrofista era es possible concurs a un Govern des populistes neocomunistes de “Podemos”. Però inclús dins aquest escenari, que era es pitjors des possibles, ets assenyats cridaven a sa calma exposant s’exemple d’una Grècia a on varen guanyar ets homònims a en Pablo Iglesias: “Syriza”, que ha incomplint totes ses seves promeses que havien de conduir aquell país a una utopia perquè, una vegada instal·lats en es poder, se varen donar compta que eren tan innocents com impossibles.

A Balears ha passat una mica lo mateix. Basta amb que es Pacte no toqui ses pautes econòmiques com perquè es mercat (enguany hem tengut es rècord històric d’ocupació) aconseguesca reduir s’atur a mínims. Preocupen ets intervencionismes ideològics, com sa prioritat de tornar a donar importants partides per mirar de surar es catalanisme –una de ses darreres novetats de s’executiu de n’Armengol-, com si aquest fou sa clau d’altres problemes molt més importants, entre ells es d’ostentar es dubtós honor de ser sa regió europea amb es pitjors resultats en Educació.

As meu humil parer, ets analistes, han incidit sense ser del tot conscients en un des principis teòrics de s’economia moderna i perfil neolliberal: Una vegada marcades ses pautes en polítiques socials, sanitàries i altres que no fan directament a s’economia, un país en es qual no hi ha massa intervencionisme de s’Estat pot tirar endavant. Sobren polítics i sobra administració. Només amb reduir aquest col·lectiu, s’estalvi seria tan gros com per poder finançar uns pressupostos assenyats i justos sense haver de recórrer a sa solució de sempre, que és sa via fàcil d’augmentar sa càrrega fiscal sobre ciutadans i empreses.