“Postureo” paisatgístic

Arran de la notícia de l’adquisició del complex d’oci denominat Festival Park per part d’un nou propietari, he recordat que aquest espai que avui ocupen outlets, restaurants i sales de cinema, antany era una immensa vall daurada on la terra es fonia amb el cel, i a l’horitzó l’essència pura i virginal del camp sorprenia i contrastava amb la proximitat a la gran ciutat. I si continuaves per la carretera estreta i tortuosa amb direcció a Bunyola podies gaudir del petit torrent, respirar l’aire pur del pinaret, veure qualque conill o llebre sortir de la lludriguera i endevinar un esbart de perdius que espicassaven els granets de blat.
Si ara fem aquest recorregut, trobarem els parcs, jardins, fonts i rotondes ben cuidades perquè formen part del complex comercial, però i un poc més enllà? La carretera és dreta i ampla i el sec torrent ja no travessa el pinar, els vehicles passen a tota velocitat fent un gran soroll i només trobes qualque moix mort al viaducte. Els contenidors de fems vessen i la pudor és insuportable. Els solars rústics es transformen en magatzems de materials de construcció abandonats i amagats darrera la deixalla de teles verdes. Benvinguts a la civilització!
Sembla que vivim uns moments que només ens interessa el “postureo”, quedar bé davant els altres, rentar la cara, aparentar i gloriar-se. I no es pot jugar amb la natura ni amb el medi ambient. Les lleis i decrets són poc pràctics i hem d’apel·lar al sentit comú i conscienciar-nos de la protecció i cura del nostre paisatge sense girar l’esquena als nous esdeveniments.