Durant les darreres setmanes han tengut lloc dos fets que m’han fet reflexionar sobre la cultura, el cinema i la percepció que alguns tenen d’ambdós elements.
Després de la gala de lliurament dels Goya els comentaris a les xarxes socials eren esperpèntics. Molts es “cagaven” en els actors, directors i altres espècimens que s’atrevien a manifestar les seves opinions sobre la situació actual de Espanya i el món. Els comentaris eren els habituals: “aquests que critiquen el Govern i després reben subvencions”, “no han de barrejar política i cultura”, “els Bardem fan oi i sempre han mamat de la mamella pública”, “són un panda de vividors”, etc.
El segon fet està relacionat amb la pel·lícula documental “I am your father”, dirigida per Marcos Cabotà i Toni Bestard. Es veu que durant un vol el mateix Cabotà va haver d’aguantar algun comentari despectiu cap al cinema espanyol.
Què ha passat per a que la nostra cultura i el nostre cinema sigui tan percebut tan negativament per una part de la població? La resposta a aquesta qüestió podria ser digne d’una tesi doctoral però, ras i curt, jo diria que durant anys una part de la nostra classe política s’ha encarregat de fer de la incultura i la manca de sentit crític (ambdues van moltes vegades unides) una constant. Són aquells que defensen que els actors han de fer d’actors i callar, que el món de la cultura no té per que analitzar críticament el món, que aquella famosa gala del No a la guerra era una manipulació. Són els mateixos que obliden que la creació cultural es fonamenta precisament en observar la realitat i fer-se preguntes, en qüestionar, en fer d’altaveu, en crear, en pensar. I són els que condemnen aquest sentit crític els que han creat un aura terriblement negativa sobre el cinema espanyol, els que han promogut un odi cap a produccions, actors i directors. Ho fan des de les institucions, des dels parlaments i des de els governs. Quina gràcia, no? Aquells que viuen 100% de la subvenció perquè cobren un sou públic són els que criticaven que el cinema rebi subvencions, d’altra bada irrisòries si les comparam amb països europeus culturalment més avançats.
El mal ja està fet i costarà ben molt superar-lo