Podemos?

Tot i considerar que l’existència de Podemos respongui a una demanda social i sigui positiu per al conjunt de la política, no acaben de sorprendre algunes de les actituds de dirigents i militants d’aquesta nova força política.

La voluntat alliçonadora que des d’un inici ha imperat en les accions i declaracions de dirigents i militants de Podemos destil·len uns aires de superioritat, gens recomanables ni en política ni en cap altra faceta a la vida. El partit que pretenia esser diferent queia en el mateix error que els partits clàssics (els de la casta): dividir el món entre els bons (ells) i els dolents (la casta, la resta). Aquest esperit d’immaculat és molt perillós, si tens un sedàs molt prim pels altres és normal que a tu t’apliquin el mateix sedàs.

El segon error de Podemos ha estat pensar que tota la resta de partits eren casta. A Balears, per exemple, no han estat conscients que allò que defensa Podemos és el mateix que defensa el PSM, o EU, o ERC des de la seva creació. I d’aquí deriva un altre error del nou, amb molts de conceptes vells, partit: un partit amb una visió centralista de l’Estat. Quan Podemos parla de la resta de partits polítics, pensa en els partits grans de l’Estat. Quan Podemos parla d’eleccions, la seva prioritat són les estatals, les eleccions al Congrés i al Senat. Quan Podemos parla de democràcia interna o de “círculos”, cau en el mateix error que els partits de la casta: les decisions importants es prenen a Madrid i és a Madrid (Pablo Iglesias) que declaren que abans de les eleccions de novembre no pactaran a cap comunitat autònoma, perquè el seu objectiu és el govern de l’Estat i no els de províncies.

Un altre dels handicaps de Podemos és el fet de ser una formació recent sense moltes propostes o respostes. Anar a unes eleccions sota la bandera de la netedat, però sense tenir propostes concretes i viables sobre territori, llengua, cultura, mitjans de comunicació, energia, residus, educació, etc. fa que sigui preocupant que d’aquí a unes setmanes es trobin amb possibilitats de governar. I aquest és un problema real fruit d’un partit que ha crescut més mediàticament que en estructures consistents i en quadres amb temps de fer programes electorals sòlids a les comunitats autònomes. Ara per ara, sembla que s’està important el programa electoral fet a Madrid i intentant fer adaptacions.

Amb aquests breus apunts, torn a dir que hagués estat positiu que Podemos fos el partit diferent, el partit de les bases, el partit dels “círculos”, el partit de la democràcia interna, el partit nascut a Madrid però amb una visió descentralitzadora de l’Estat i del propi partit, el partit antipartit... Potser era molt demanar, potser el poder mediàtic engata, potser el messianisme no sigui bo, potser el pare (Iglesia) no deixa caminar a la criatura i per això detenta un poder centralitzador (que li demanin a en Monedero).

Sigui com sigui, el que ara em preocupa és que Podemos cremi el darrer cartutxo, que acabi de cremar aquells que ja cremats havien recuperat la il·lusió i veien en la nova formació una nova manera de fer les coses. La decepció és gran i encara ho pot ser més. Una pena...