Sa formalitat de s’article baleàric

Ha bastat que sa ràdio i sa televisió públiques de Balears anunciassin sa seva intenció de canviar, a partir des mes de maig vinent, es seu model de llengua perquè se destapàs sa capsa de Pandora. ¿Un canvi radical? En absolut. Per lo que sabem, un canvi que consistirà bàsicament a acostar sa nostra ràdio i sa nostra televisió a sa manera de xerrar dets habitants d’aquesta Comunitat Autònoma —i a abandonar, per tant, es model de català estàndar continental vigent fins ara—, sense sortir, emperò, des marc normatiu establit. I un canvi que té com a característica més visible s’ús, també en registres formals, de s’article baleàric. I vet aquí que aquest simple anunci, tan nimi, tan inofensiu, ha estat rebut per determinades instàncies polítiques, mediàtiques i acadèmiques com una vertadera declaració de guerra. Pes detractors d’aquest nou model que a penes coneixem, s’article baleàric no pot revestir mai es grau de formalitat exigible a uns informatius de ràdio i televisió.

Se tracta, diguem-ho ja d’entrada, d’un gran, d’un immens error. I és que si una cosa caracterisa es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc és s’article definit. I no només perquè s’article anomenat salat és avui en dia quasi privatiu de ses Balears ­—es roïssos peninsulars són això: purs roïssos–, sinó sobretot perquè aquest article se combina en s’ús espontani de sa llengua amb un altre article definit, es lalat o literari, de tal manera que lo que en resulta és un vertader sistema. Un sistema ric i, a la vegada, complex, que constitueix una de ses principals característiques diferencials, si no sa principal, de sa parla baleàrica.

Aquesta riquesa i aquesta complexitat provenen des fet que es sistema ja conté en ell mateix lo que sa sociolingüística anomena registres i que no és altra cosa, as cap i a la fi, que s’art d’utilisar ses formes adequades en es contexts adequats. Un art que en aquest cas s’aprèn des des bres, en família, i que se desaprèn per desgràcia a s’escola i en ets instituts, on no només s’article baleàric se desprecia, sinó que fins i tot se combat tatxant-lo de col·loquial, vulgar o dialectal. ¿Amb quins arguments? Generalment, amb sos que provenen d’una tradició literària marcada per s’impacte de sa Renaixença catalana, primer, i des Noucentisme i sa reforma lingüística de s’Institut d’Estudis Catalans, més envant. O sigui, amb arguments importats i amb arguments de quan es referent formal, il·lustrat i culte era per tothom sa llengua literària. D’aquí sa prescripció de s’article lalat o literari, s’únic viu a sa península, com a única forma admissible.

Però, amb s’accés des mallorquí an es medis de comunicació i, en especial, an es medis de comunicació orals –ràdio i televisió–, aquesta norma restrictiva va entrant poc a poc en crisi. Per molta de formalitat que un hi vulgui posar, no és lo mateix xerrar que escriure. Fins i tot si lo que se diu se llegeix i, per tant, s’ha d’haver escrit abans. Sa naturalitat se’n ressent, i sa naturalitat no té per què anar renyida amb sa formalitat. Per altra part –i això és lo més important de tot–, aquesta reducció d’un sistema complex, format per sa combinació de dos articles, a un de simple en què només n’hi ha un, té un cost evidentíssim. Totes ses distincions que segles d’ús de sa llengua han anat establint s’esborren de cop en sec. Perquè sa llengua ha reservat sa forma lalada de s’article a ses coses úniques ­–prestigiades, distingides, insubstituïbles; no comunes, en una paraula– i ha adjudicat a tota la resta de referents sa forma salada. Així, quan deim “la Mare de Déu”, o “el senyor Antoni Bossa”, o “la Misericòrdia”, o “el Mallorca” o “l’any passat”, o quan empram locucions com ara “pescar a la fluixa” o “agafar qualcú pel mot”, sa forma de s’article mos indica que totes aquestes paraules i expressions al·ludeixen a persones, coses o activitats singulars, ja sigui perquè mereixen un respecte, ja sigui perquè es pas des temps les ha fixades d’aquesta manera i no d’una altra. En definitiva, perquè són úniques.

Pretenir, idò, que aquesta distinció és irrellevant i, en tot cas, pròpia d’un àmbit familiar, casolà, no només no treu cap enlloc, sinó que resulta profundament ofensiva per qualsevol mallorquí, menorquí o eivissenc. I, no fa falta afegir-ho, ningú té dret a privar-nos, en nom de no se sap quina bandera, de lo que més bé mos caracterisa.