Més política que filologia

Amb Pompeu Fabra sa llengua catalana va començar un procés d'estandarisació cancerigen per ses nostres modalitats insulars, tal com apunta es manacorí Mossèn Alcover.

Es catalanisme durant tot aquest temps ha mirat d’amagar es conflicte entre Fabra i Alcover que va provocar s'expulsió d’aquest darrer de s’Institut d’Estudis Catalans. Alcover havia estat un personatge anteriorment idolatrat pes catalanistes i, de cop i resposta, se va convertir en s'arxienemic des catalanisme polític i cultural, tant a Mallorca com a Catalunya. Alcover ho va aguantar perquè volia acabar s'Obra des Diccionari i perquè tenia un coratge i una valentia com la Seu.

Es qui no som més fabristes que en Fabra sabem perfectament que, igual que n'Alcover, sempre hem estat objectiu d'insults, injúries i desacreditacions per part des qui són més fabristes que en Fabra.

Sa decisió de fer un estàndar barceloní fou una decisió amb una forta càrrega política, molt més política que filològica, amb dos propòsits: enterrar ses peculiaritats (modalitats) de sa llengua per llavors crear una nació lingüística amb capital a Barcelona. Això només se podia conseguir si abans s’havia fet tabula rasa de ses diferències dialectals entre territoris. Sa nació a construir eren es Països Catalans composts per sa Comunitat Valenciana, l'Alguer, Balears, Catalunya, el Carxe (Múrcia), sa Franja d’Aragó, el Rosselló i la Cerdanya.

¿Què han conseguit amb aquesta estandarisació de rel política? Han conseguit uniformisar sa llengua, politisar-la, enterrar ses modalitats, i last but not least, mesclar es conceptes de "nació" amb "llengua", com si una nació només pogués tenir una llengua i viceversa. En Fabra somiava amb una nació amb capital a Barcelona. Per això podem afirmar que a Balears tenim un estàndar per usos formals que respon a una decisió purament política en tost de filològica.