Les paraules no son suficients

Els partits d’esquerres , els autoanomenats i autoungits, per la gràcia de no sabem quina ma, com a progressistes, sempre han utilitzat el llenguatge, la comunicació i les paraules molt millor que els altres partits, els de dretes o conservadors.

Sense tenir en conta el no nivell o la falta absoluta d’empatia dialèctica i capacitat de transmetre un missatge més o manco complex del líder actual del PP estatal, que crec que no ho serà molt més temps, líder que ha sobrepassat amb escreix totes les marques registrades fins avui en dia a la curta història de la democràcia espanyola en anticomunicació , sols cal recordar que una de les estratègia de campanya va ser amagar a Don Mariano de debats i altres herbes, és a dir, sense tenir en conta aquest crak, crec que els polítics d’esquerres han cuidat més el fet mediàtic i comunicatiu que els conservadors.

Rajoi ha fet de l’escapisme un art, del deixar fer la seva senyera, del qui dies passa anys empeny la seva màxima política, ha eixugat l’avantatge d’una gran majoria absoluta en temps record i ara acaba el seu rèdit polític en declaracions que denoten que està superat per la corrupció del seu partit, per la societat i per l’actualitat. Aquí, a l’Estat espanyol ningú dimiteix, són expulsats pels seus i les circumstàncies, com deia un periodista mediàtic “ Dimitir no es un nombre ruso”.

L’esquerra ha utilitzat i s’ha apropiat il·legítimament del llenguatge, de paraules que comuniquen certes idees que no els hi són exclusives, per què volen explicar el que voldrien ser i que molts de cops no són.

Comencem amb la seva etiqueta preferida, PROGRESSISTES. No basta en posar una S de socialisme per voler o aconseguir el progrés, i el més important que s’entén per progrés?. Tal volta el que per uns és avançar per altres , a cops la majoria, no ho és. Si progressista és un grup de persones que volen el progrés i aquest l’entenem quan una societat té més oportunitats, més benestar, que els nostres fills visquin millor que nosaltres, està ben clar que tots volem el progrés i no crec, sincerament, que un polític, un batlle d’un petit poble o una presidenta autonòmica, siguin del color que siguin, no vulguin el progrés pels seus. Per tant el focus no seria si un són progressistes i uns altres no, el focus està en com aconseguim aquest progrés.

Pujant els impost?. Posant noves taxes?. Ampliant l’administració? Fent consultes populars?. Dialogant i predicant participació?. Creant llocs de feina?. Recolzant autònoms i comerç local?. Protegint la nostra cultura, patrimoni i natura?. Podríem estar tot el dia així, però el que està clar és que progrés en volem tots, i certes etiquetes són més que gratuïtes.

Uns altres conceptes que solen utilitzar inadequadament és que els partits d’esquerres formen governs del poble, són els vot de la gent, el govern més legítim. Paraules que repeteixen constantment per intentar que és convertesquin amb realitats, com si una mentida repetida molts de cops és converteix amb veritat. A més aquest mantra ho repeteixen a tots els nivells de l’administració des de l’estat fins als barris, i cal demanar, sí ells els vota el poble , la gent, on venen els vots dels altres partits?. Varen venir d’un altre planeta , votaren i partiren? . Per què si els partits de centre o dretes tenen més vots no són legítims o del poble? . Està clar que tenim unes regles democràtiques que hem de respectar , perdem o guanyem, que tal volta poden ser millorades, però ara per ara són les que son.

A la boca li feim dir el que volem, però el que transcendeix són els fets , els resultats. El govern de les illes i de molts de pobles està caient en l’error d’emprar el llenguatge i no els fets, de dir i no actuar, de donar més importància en el com que en el que, en el camí més que en la meta. Si volen un canvi no sols cal parlar amb els agents econòmics i socials , sinó que cal arribar a acords , cal assumir part de les seves demandes, i entendre que la veritat mai és absoluta.

Les paraules són fonamentals, són la base de la nostra societat democràtica i complexa, són necessàries i útils, però no basten , cal fer més que parlar, cal escoltar, actuar i sobretot fer.