El mediterrani

A Mallorca de vegades som bastant simples, per no dir una altra cosa més gruixada. Davant els drames, com ara el de Tunísia, d’altres països banyats per la nostra mar, un dels primers comentaris que sentim és: “Vendran més turistes cap aquí”, “Els problemes dels altres ens afavoreixen”, “Ja poden tancar els hotels, aquests”.

Vivim en un món turístic –i no turístic—tan competitiu que sempre feim lectures de la realitat en clau econòmica, tot deixant de banda el drama social que suposa per uns territoris viure sota l’amenaça del terrorisme.

I és que és més fàcil fer la lectura econòmica --quin serà l’impacte sobre l’economia, quantes places seran cancel·lades, com baixarà el PIB—que no la lectura social. Una lectura que ens obliga a aprofundir en les causes, la cultura, la història, la demografia, la religió, el fanatisme.

Potser ens falta sensibilitat, potser ens falten coneixements, potser ens faltes ambdues coses. El que és clar és que el Mediterrani ha estat, és i sembla que serà un territori convuls. Una convulsió que, certament i tornant a l’ordre econòmic, afavoreix les destinacions turístiques més segures. La pregunta és, però, és aquest el Mediterrani que volem? El de les guerres, els atemptats, els naufragis, els milers de morts sota una aigua que va passar de ser una esperança a una fossa comú.

Alguna cosa hauríem de fer per, deixant de banda qui és afavorit amb l’actual situació, el Mediterrani fos un mar de cultures, de diàleg, de contrasts, de barreja, polièdric, ric, civilitzador...

I algú dirà que això és somiar truites. Ben trist serà que a la pau i l’entesa li diguem somni. En tot cas, és un desig que hauríem de fer tornar real. I això es fa amb política, diplomàcia, acció, decisions i recursos.