Custòdia compartida, la paradoxa del biut legal i un argument lamentable

La passada setmana es va debatre al Parlament Balear, una proposició de llei per regular la custòdia compartida, proposició de llei que va ser rebutjada.

Durant dècades la custòdia compartida ha estat una excepció a la regla general de la custòdia monoparental, fins que el 29 d’abril del 2013 el Tribunal Suprem dictà una sentència trencadora en aquesta matèria. El Tribunal Suprem dictaminà que la custòdia compartida no podia considerar-se excepcional, sinó ans al contrari com a normal i fins i tot desitjable, perquè permet que sigui efectiu el dret que els fills tenen a relacionar-se amb ambdós progenitors. Des d’aleshores els pronunciaments del Tribunal Suprem han estat constants i en la mateixa línia, per la qual cosa avui en dia es pot dir que la custòdia compartida és ja la regla general i no l’excepció.

Ara bé, el fet és que aquest canvi revolucionari ha vengut de la mà del jutges, però no del legislador. Ens trobam ara idò en la paradoxa que l’actual regulació prevista en el codi civil, relativa als efectes de la separació i divorci (aliments, domicili conjugal, règim de visites...), està feta sota el prisma de la custòdia monoparental. Aquest buit legal genera incertesa i controvèrsia i fora bo que en un tema tan sensible i de situacions tan estressants, les normes fossin clares per ajudar a superar aquestes crisis. I en aquest sentit hagués estat positiu que el legislador balear hagués ajudat a sortir d’aquesta incertes.

El arguments per rebutjar la pressa en consideració de la proposició de llei foren diversos (al meu entendre poc consistents), però sobretot n’hi va haver un que em resultà lamentable. Efectivament, es va invocar per una diputada, que Balears, tot i tenir un dret civil propi i tot que això ja ha estat regulat per Aragó, Navarra, País Basc i Catalunya, no teníem dret a fer-ho. Sens dubta era un argument perfectament prescindible.