Alegrar-se del mal aliè

Aquesta setmana recentment passada Macarena Olona, dirigent destacada de Vox i candidata pel partit a les eleccions de la Junta d’Andalusia ha anunciat que, al manco temporalment, deixa la política per motius de salut.

A les xarxes socials n’hi ha hagut molts que li han desitjat una prompta recuperació, a la vegada que també altres -massa- li han desitjat la mort. Hem arribat a un punt en què la societat està deshumanitzada de manera alarmant.

És veritat que Vox és un partit que fa dubtar molt dels criteris democràtics que aplicaria en el cas de governar, bàsicament perquè no se n’amaga del seu desig d’il·legalitzar partits de llarga trajectòria política com per exemple el Partit Nacionalista Basc, només pel fet -que la Constitució Espanyola empara per cert- de defensar unes quotes d’autogovern d’Euskadi elevades.

En el debat de fins on s’han d’establir les línies vermelles cap aquells partits ‘ultres’, se sol dir que “no s’ha de ser transigent amb els intransigents”, en el sentit que no s’ha de donar altaveu a aquells que en cas de governar privarien els altres de tenir-ne. Però aquesta actitud és quelcom lògic i justificable. Som molts que pensam en les limitacions de dret que hi hauria en cas d’un govern de Vox, per exemple en l’ús de la nostra llengua. La resta del món (bàsicament Amèrica i Xina) se’n riu dels europeus perquè posam per damunt de tot la llibertat, però és que dues guerres mundials i milions de morts ens han congriat els nostres valors.

El que no puc entendre, emperò, és que hi hagi persones que manifestin que les alegraria saber que la persona, no la política, Macarena Olona morís, per molt que un tengui veritable pànic al que suposen les seves idees polítiques.